El passat divendres, Dia del Pare, va tenir lloc al MhiC “L’hora del te”, un espai on dones procedents de països diferents van poder parlar de les seves experiències entorn el fet migratori. L’acte estava emmarcat dins de les jornades commemoratives del Dia de la Dona i va ser presentat per Isabel Marcuello, regidora de Polítiques de Gènere de l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs.
Cecilia Montero, antropòloga llatinoamericana, va exposar el treball que està actualment realitzant sobre l’amor en les migracions. Va explicar que els canvis socials i tecnològics afecten al tipus de vincles que s’estableixen en una parella mixta, on cada component és d’un país diferent i de com això fa que es creïn nous models i noves formes de trobar-se i mantenir una relació. També va parlar de les conseqüències i les pressions culturals i familiars a la que se sotmeten i pateixen algunes d’aquestes persones, pel simple fet de relacionar-se amb algú d’un origen distint.
Mogeda Othomen, una dona procedent d’Egipte, va ser la primera que va explicar la seva experiència. Ella va venir a Espanya per una sèrie de factors conjunturals i desprès d’un temps va trobar feina al museu de Tutankamon, treballant en papirs com feia a El Cairo. I és precisament el papir l’objecte que va escollir per il·lustrar el seu relat va donar-lo al fons del MhiC, ja que és la seva feina i dedicació, però a més, tenia escrita la frase “el que sube una escalera debe empezar por el primer escalón”, fent referència a la superació dels obstacles com a immigrant i com a dona. Respecte a la visió de gènere, Mogeda veu les clares diferències de ser una dona soltera aquí o a Egipte, tant per la societat com pel mode de vida a cada un dels països.
La segona exponent va ser Tatevik Stepanyan, una estudiant d’origen armeni. Tatevik va explicar la situació històrica del seu país i l’objecte que va portar és l’anomenada “creu de pedra”, un objecte que simbolitza per una banda la fe necessària quan estàs lluny de casa i per l’altra l’abecedari, com a recordatori de la teva llengua materna. Tanmateix, va parlar sobre la diferència de la situació femenina a Armènia i a Espanya, ja que sota la seva perspectiva al seu país d’origen hi ha una repressió social sobre la dona, que juga un rol passiu, dèbil i d’estar per la casa. També va fer referència als mites de les noies que arriben aquí i es relacionen amb nois, i com sorgeixen recels entre els amics i la família i es compliquen les parelles.
Finalment va tenir lloc un debat on es van tractar diversos temes relacionats, des de punts de vista diferents, d’homes i de dones allà presents. Es va concloure que era funció de la dona treballar perquè la situació canviï, per tenir més força i arribar a una plena igualtat de drets. El debat va continuar mentres tothom prenia un te amb pastes, d'aqui i altres típiques a Armenia.
La intenció d’aquest escrit és que cadascú reflexioni un moment fins a quin punt la nostra tasca té repercussió a la societat civil, si arriba a la gent, si les persones que formen aquella població saben de tota aquesta feina que es fa al despatx però que en surten propostes molt interessants. La nova museologia sembla que es dirigeix cap aquí, sembla que els museus han entès que cal sortir de les quatre parets per implicar a la gent que encara veu el museu com aquell monstre cultural que només s’hi poden fer visites guiades o conferències.La meva humil opinió es que de tan en tan és necessari aquest contacte amb la realitat, amb les persones, amb el nostre entorn; un contacte que et carrega les piles i et dona una empenta per seguir endavant amb nous projectes. El pitjor que li podria passar a un museu (o qualsevol equipament cultural) és oblidar-se de les persones.