El passat 27 i 28 de maig vaig tenir la oportunitat d’assistir a unes jornades organitzades pel Ministeri d'Industria, Turisme i Comerç anomenades "Turismo Accessible. Destinos, Recursos Culturales y Naturales" a la Casa Llotja de Barcelona.Les jornades les organitzava la consultoria privada Accesturismo, i els assistents eren molt variables, des de directors d’hotels, passant per Oficines de Turisme de diferents ajuntaments, i acabant amb tècnics de patrimoni de museus com per exemple gent del Museu Víctor Balaguer, de les Mines de Cercs, o del Museu Industrial del Ter.
Tots amb un sol propòsit: formació i coneixement per fer accessibles les nostres destinacions i sensibilitzar-nos sobre el turisme accessible.
Les jornades tenen pros i contres. El professor que va impartir les jornades és el soci director de la consultoria, i porta una trajectòria de més de 25 anys que l’avalen en el món de l’accés universal. Ens va oferir un munt de solucions senzilles i poc costoses, molt interessant pels museus locals on els recursos són escassos. Per altra banda, és una consultoria privada i a l’inici de la jornada feia dubtar de la seva objectivitat.
A tall personal les jornades varen superar les meves expectatives inicials i van ser molt profitoses, en quan a formació en la discapacitat, i en la quantitat de recursos i solucions que es varen explicar durant els dos dies.
Em quedo amb la idea, a mode de reflexió, que no s’ha de pensar en l’accessibilitat només per a certs col·lectius, sinó que l’accessibilitat és correcte quan és un benefici per tothom. Què en penseu??
Particularment penso que la reflexió última que fas és molt correcte. Crec que hi ha d'haver una nova mentalitat que alhora de construir no faci segmentacions entre allò que considerem què cal adaptar i allò que no, hauria d’esdevenir un tot amb naturalitat. Des del meu punt de vista, un benefici per a tothom seria despertar una nova manera de veure les coses, de escoltar-les, de sentir-les en cada un de nosaltres; probablement d’aquesta manera integraríem molt millor tot allò que en diem accessibilitat i que avui en dia, sembla que sigui quelcom extern a tots aquells que “no pateixen discapacitats”.
ResponEliminaA vegades, i treballant l’accessibilitat també des del Masnou, tinc la sensació que contínuament estem pressuposant si això o allò altre podrà o no ser entès, si arribarà o no a certs col•lectius...deixant de banda que allò que fem ha d’arribar a tothom, també allò que ja hem fet.
Parlo d’una nova mentalitat que òbviament està lluny d’aquella que ja ni tan sols es plantejava certes adaptacions (més limitada encara...). Perquè en cap cas vull donar a entendre que les adaptacions no calguin, vull referir-me al canvi en la manera de percebre-les o produir-les.
Particularment, crec que les línies polítiques que ressegueixen l’accessibilitat no estan gens definides, precisament perquè no hi veuen un benefici comú sinó una distinció que cal igualar, i en segons quins casos, una fidelització de cert públic...
Llavors es quan em pregunto qui està més limitat, o quan de temps haurà de passar per adonar-nos de què percebent la realitat d’una manera menys subjectiva, podrem integrar l’accessiblitat com alguna cosa tant comú en una persona limitada visualment com en una que sigui incapaç d’escoltar.
Amb tot plegat, només era una opinió en forma de resposta i tampoc sé si m’he explicat prou bé.
Si arribo a saber l'extensió, en faig un post de la resposta ;)
ResponEliminaCaram Humbert!
ResponEliminaCrec que la teva opinió és força encertada, una concepció més global en aquest sentit és la via tant per a l'estalvi de recursos que s'han d'invertir en accessibilitat (crec) com també per a que sigui un conjunt i no una visió amb una adaptació aquí per A i una altra allà per B.
També comparteixo el punt de la manca de definició de les línies polítiques... encara ens falta molt camí per endavant, suposo!
Jordi, podries penjar aquí o al grup de google un petit resum amb les conclusions que has tret de les jornades...
ResponEliminaÉs un tema passionant i necessàri.
ResponEliminaDani, anava a donar ara una opinió en forma de resum/conclusió aquí mateix.
Les jornades em van obrir els ulls en 2 sentits (i aprofito per respondre la redacció de l'Humbert):
1.- Cert és Humbert, que en l'accessibilitat ens passem el dia fent pressupostos i buscant allò realitzable pels nostres equipaments. Però sovint comencem la casa per la taulada, i cal anar per les coses més bàsiques. Les jornades ens varen oferir un munt de recursos per aplicar a les nostres destinacions molt "econòmics" (ja que sempre es busca la rentabilitat de la millora). A tall d'exemple, enlloc de voler adaptar el museu per persones amb una discapacitat visual completa, perquè no comencem per oferir lupes pels discapacitats visuals amb un percentatge baix de visió?? La informació del museu la tenim en DIN-A3 i amb una lletra a 46 perquè ho puguin llegir les persones amb poca visió??
Canvis senzills i poc costosos que van encarant el museu cap a una accessibilitat completa...
2.- La conclusió més important i vèrtex de les jornades és la que ja apuntava l'Humbert. Una nova visió de l'accessibilitat, un nou concepte, una nova mirada. Cal tenir molt present que no tot és accessible i que no ens em de tornar bojos en fer accessible allò que no ho és. Dit això, el que no té sentit és que les noves construccions no integrin aquesta visió que fer quelcom adaptable és beneficiós per tots. S'anomena l'arquitectura total, i es tracta de concebre un espai per a tothom. Quan parlem de discapacitats no només ens referim a cecs, sords, discapacitats intel·lectuals o persones amb cadira de rodes, també parlem d'asmàtics, de famílies amb cotxets per a nens petits, persones grans que utilitzen audífons... de fet més d'un 25% de tot l'estat pateix alguna discapacitat i en aquest 25% no hi ha comptabilitzats nens de menys de 6 anys ni persones majors de 65, la qual cosa vol dir que el percentatge augmenta.
Si integrem aquesta manera d'entendre els espais i la mobilitat com un benefici per tots ja no caldrà parlar d'accessibilitat.
Altra cosa és fer-ho entendre a polítics i autoritats....
Ups! Sento el rollo..!
ResponEliminaMoltes gràcies, Jordi, ens serà molt útil!
ResponEliminaAra falta un post de l'Humbert amb un dibuix que acompanyi la seva redacció...
Primer de tot, no ho sentis pel rollo, era necessari. Tot seguit: gràcies per respondre la meva redacció, de fet no anava més enllà d'una opinió personal a una pregunta que plantejaves. Cert és que vaig esplaiar-me més...
ResponEliminaSobre el punt 1, crec que raó no et falta, quan parlo de la limitació en una bona part em refereixo a això que has comentat. Hi ha capacitats per a pensar que cal adaptar-ho tot, quan en la senzillesa no s'aprecien d’altres tècniques que tu ja apuntes a tall d’exemple d’aquestes jornades. Precisament crec que això succeeix per falta la visió d’un tot...
Sobre el punt 2, entenc que dins d'una visió integradora s'hagi d'apostar tant per a l'accessibilitat com per a la mobilitat, per una “arquitectura total”, però...les famílies amb cotxets de rodes per a nens ... en ells hi veig més una qüestió de mobilitat reduïda no de discapacitat, o potser es com jo entenc les discapacitats.
Fer-ho entendre a altres persones, polítics o autoritats, ens serà difícil, el canvi es genera des d’un mateix i amb predisposició a escoltar, hi desconfio...
I és cert Laila, potser queda molt camí per endavant, o potser seguir endavant però mirant a enrere posant l’atenció a tot.
Gràcies Jordi, per les conclusions!
Si si tens raó Humbert!!
ResponEliminaMolta raó amb lo del punt número 2. Suposo que les ganes d'explicar moltes coses em va fer barrejar-ho tot...
L'accessibilitat ho contempla tot, i bàsicament hi han 3 grans divisions que cal tenir present:
- Persones amb DISCAPACITAT (sigui quina sigui i en els graus que sigui).
- Persones amb mobilitat reduïda (la qual també hi han icluïts cotxets de nens petits, gent gran, etc...)
- Persones amb necessitats especials.
Espero que ara quedi clar que potser abans ho havia barrejat tot plegat.
Per cert, persones amb necessitats especials també ens referim a asmàtics, persones amb règims especials alimentàris (diabètics), etc...
ResponEliminamoltes gràcies Jordi,
ResponEliminaja havia quedat prou clar, ara molt més encara.
Semblen haver estat prou interessants aquestes jornades.
Un aspecte del que ens oblidem sovint és el de la prova. Parlar amb els implicats i fer proves. És això de l'avaluació formativa que fan tant al món anglosaxó i del que ens acostumem a oblidar aquí.
ResponEliminaPer exemple: abans de pressupostar reformes generals de l'exposició permanent no es poden fer una beta, amb paper d'embalar i retolador i provar-ho amb amb un dels destinataris? i parlar una bona estona amb ell per veure què li cal?
Llavors, quan ho tenim clar és quan cal tirar endavant el projecte. Sovint, projectes d'accessibilitat costosíssims acaben sent inútils perquè no s'adapten a les necessitats d'aquells a qui en principi van adreçats.
Sempre en beta...