El passat dissabte 13 de març va tenir lloc l'última conferència del cicle 2010 de l'Esquerda. Aquesta, titulada:
Les fosses comunes de la Guerra Civil. Perspectiva històrica i antropològica, anà a càrrec de la Dra. Queralt Solé i de l'antropòloga Núria Armentano.
Queralt Solé, professora d'Història Contemporània de l'UB, va ser membre de la Comissió que l'any 2008 va elaborar la
Llei de Fosses de Catalunya i del comitè d'experts creat pel jutge Garzón el setembre del 2008 en la seva actuació judicial contra el règim franquista.
Núria Armentano, Llicenciada en Història i Màster en Antropologia Biològica per la UAB, ha dut a terme diversos projectes com a antropòloga en estudis arqueològics. L'any 2008 va assumir la direcció antropològica de l'excavació de la Fossa de Gurb (Osona) i actualment la del projecte d'exhumació i estudi de les restes reials de Pere II El Gran, Jaume II i Blanca d'Anjou del Monestir de Santes Creus (Alt Camp).
Perspectiva històricaA diferència de les resta de l'estat Espanyol, on moltes de les fosses són de civils, a
Catalunya la majoria contenen soldats, homes que voluntàriament o cridats a lleves, van anar a lluitar i no van tornar mai més a les seves llars, morts al front o a la retirada.
Aquest fet s'explica perquè en fracassar el cop franquista a Catalunya, la repressió que els
incontrolats -persones afins al règim i la Guàrdia Civil- van dur a terme en els primers moments de la Guerra contra civils republicans, no es va produir en territori català. Quan l'exèrcit franquista va entrar a Catalunya, el règim ja estava articulat i assentat. El seu desig de control afectava fins i tot a la forma com assassinava: no permetia als seus partidaris actuar lliurement; en aquell moment els detractors eren jutjats en consell de guerra, condemnats a mort i afusellats també, però se'ls enterrava en el cementiri.
Les primeres obertures de fosses es feren durant el franquisme. Quan l'any 1959 s'inaugura el Valle de los Caídos, concebut com a un homenatge als franquistes morts durant la guerra, moltes famílies demanaren l'obertura de fosses i el trasllat dels seus familiars a aquest lloc. Amb la mort de Franco i el final del franquisme, l'any 1975, es produí una nova obertura de fosses, en aquest cas amb l'objectiu de traslladar els difunts al cementiri. Aquest període, amb poc ressò als mitjans de comunicació, acaba taxativament amb l'intent de cop d'estat de Tejero, l'any 1981.
A partir del
2000 s'inicià de nou l'obertura de fosses, aquest cop amb l'objectiu de recuperar la memòria històrica d'un sector que havia estat silenciat: els perdedors. Aquest nou moviment per recuperar la memòria és impulsat pels néts de les persones que van viure la Guerra Civil. Acompanyant a l'obertura de fosses, des d'aquest moment i fins a l'actualitat, s'han fet diverses accions, com l'homenatge a les víctimes de la repressió franquista al Palau Sant Jordi o l'aprovació de l'anomenada
Llei de Fosses per part de la Generalitat, entre altres.
Perspectiva antropològicaL'objectiu antropològic de l'obertura d'una fossa és la
identificació dels cadàvers allí enterrats i el
retorn d'aquests als seus familiars. Per tant, l'obertura d'una fossa només es farà quan la identificació sigui viable. Per tal d'assolir aquest objectiu, es du a terme un protocol molt estricte organitzat en tres fases:
La primera fase, de
documentació, consisteix en recollir tota aquella informació que ajudi a diferenciar cada persona de la resta de cadàvers enterrats en una mateixa fossa: cerca de fotografies i, mitjançant entrevistes amb familiars i amics, recopilació d'aquells
trets individualitzadors que puguin deixar marca en l'esquelet (fractura d'una extremitat, pèrdua d'una dent, etc.).
En la segona fase, la d'
exhumació, es registraran totes les dades que puguin ser rellevants per a la investigació, com la posició dels cadàvers i la seva superposició, per determinar l'ordre i la forma com van ser dipositats a la fossa; les característiques de les fractures dels ossos, per determinars si van ser fetes abans de morir (
antemortem), poc abans o poc després de morir (
perimortem), i per tant possiblement relacionables amb la causa de la mort, o per processos posteriors a l'enterrament, etc.
En l'última fase, ja en el
laboratori, es duen a terme un seguit d'anàlisis per part de diferents especialistes que permetran la identificació de les restes. En aquest moment es farà el diagnòstic d'edat i sexe, de patologies
antemortem, que es compararan amb els trets individualitzadors prèviament definits, i les
perimortem, que segurament podran determinar la causa de la mort. Amb aquests resultats es podrà fer una primera hipòtesi d'identificació que es corroborarà mitjançant la reconstrucció facial i l'anàlisi d'ADN, els resultats de les quals hauran de ser comparats amb fotografies de les persones a identificar i amb l'ADN dels seus familiars.
Un cop identificades amb seguretat les restes, aquestes seran
retornades als seus familiars.
Amb aquesta conferència donem per acabat el cicle de conferències 2010.
Des del Museu Arqueològic de l'Esquerda volem agrair la participació a tot el públic assistent, així com les intervencions dels diferents ponents, que amb la seva participació han ajudat a consolidra una mica més un cicle de conferències que ja ha complert la seva divuitena edició.
Abans de res demanar disculpes per les meves setmanes d’absència, els TAPs que realitzin visites guiades imagino que sabran de què parlo, i es que segurament ens trobem en els moments de més afluència de grups escolars... De totes maneres, vinc carregat de idees, reflexions i moltes coses per explicar.
