El refugi antiaeri de la Placeta Macià de Sant Adrià del Besos, data de l'any 38. El visitàrem fa uns dies amb motiu de la propera museització del refugi de la Rambla de Gavà. En Jordi Vilalta, responsable del projecte, ens acompanyà escales abaix. L'interior transmetia, amb mínimes expressions museogràfiques, l'angoixa dels que un dia ocuparen l'espai: dues galeries construïdes en paral.lel i separades per arcades de metre i mig d'alçada, il.luminades per una filera de focus tènues incrustats a peu de mur; plafons de gran senzillesa retroil.luminats, situats a l'interior d'algunes arcades; imatge i so a un sector del refugi on es pot veure i sentir els intensos bombardeigs d'aquell any... _El so és important", ens deia en senyor Vilalta _perquè la memòria acústica és la més fidel i resistent al pas del temps".
En sortir, el Casal de Cultura obrí les seves portes i tinguèrem ocasió d'escoltar alguns testimonis d'aquells temps d'horror. Quatre protagonistes davant d'una càmara, dues dones i dos homes grans, entranyables, compartint detalls de les seves vivències. El documental, rodat per iniciativa pròpia fou guardonat i avui viatge per alguns festivals...L'obertura del refugi remou la memòria i la participació ciutadana de Sant Adrià. Dóna veu als protagonistes que van viure els desastres de la guerra i promou l'intercanvi intergeneracional. El nostre guia repeteix, una i una altra vegada, que sense la complicitat i la implicació de la gent del barri, el projecte no tiraria endavant.
De camí cap a casa ressonaven les paraules d'aquell avi: "als nens els dic que és molt important que mai es torni a repetir...". O feia molt de fred, o m'ho semblava.
