Desvetllem la Memòria, 2a part. Una petita reflexió.

Divendres passat, just abans de la inauguració de la exposició Desvetllem la Memòria de Sant Vicenç de Torelló vaig penjar un post al bloc explicant aquesta notícia. El post era telegràfic i en format de nota de premsa. Després del cap de setmana i de tornar-me'l a llegir em va sorgir una reflexió interna. A vegades em costa definir l’objectiu final d’un bloc; si tan sols és per solucionar dubtes de qüestions administratives o té voluntat de reflexió. Un cop rellegits els posts de tots, he decidit publicar aquest, totalment personal i subjectiu amb l'única intenció de generar debat.

Sovint les feines dins un museu solen tenir una repercussió lleu: feina de despatx, realització de projectes, demanda de subvencions, etc... i el camí perquè tot això vegi la llum sol ser lent i una tasca poc vistosa. Partint d’aquesta premissa, divendres passat varem inaugurar l’exposició Desvetllem la Memòria a St. Vicenç de Torelló (la informació la podeu trobar en l'anterior post). Varem treballar molt i molt ràpid per poder tenir-la apunt (el 22 de gener era la Festa Major del poble) i finalment arribà l’acte inaugural. Sincerament va ser una tarda meravellosa. Des del primer moment varen anar arribant totes aquelles persones dels tres nuclis poblacionals (St. Vicenç, Borgonyà i Vila-seca) que havien participat en el taller, i la meva satisfacció va ser màxima per totes les bones paraules que sortien de les seves boques. Paraules d’agraïment per la feina feta, per la rapidesa i per haver-los descobert una nova faceta en la qual ells en son els màxims protagonistes i principals actors. Tot el que s’havia fet era gràcies a ells, nosaltres digitalitzàvem les fotografies, dinamitzàvem i donàvem suport per a un bon funcionament. Però més que aquelles paraules, el que em feia feliç de debò a nivell personal era que em tutegessin i que se’n recordessin d’aquell qui els va donar la tabarra durant 12 setmanes. Al llarg de tota la tarda i nit vaig tenir un somriure dibuixat als llavis, i vaig pensar que era per aquells petits detalls que la nostra feina era tan valuosa i valia tan la pena.
La intenció d’aquest escrit és que cadascú reflexioni un moment fins a quin punt la nostra tasca té repercussió a la societat civil, si arriba a la gent, si les persones que formen aquella població saben de tota aquesta feina que es fa al despatx però que en surten propostes molt interessants. La nova museologia sembla que es dirigeix cap aquí, sembla que els museus han entès que cal sortir de les quatre parets per implicar a la gent que encara veu el museu com aquell monstre cultural que només s’hi poden fer visites guiades o conferències.La meva humil opinió es que de tan en tan és necessari aquest contacte amb la realitat, amb les persones, amb el nostre entorn; un contacte que et carrega les piles i et dona una empenta per seguir endavant amb nous projectes. El pitjor que li podria passar a un museu (o qualsevol equipament cultural) és oblidar-se de les persones.

Què en penseu TAPs?